Sa nostra platja

Sa nostra platja

Merda! Tens 30 anys, ja hauries de saber fer­-te la línea dels ulls, no creus?-­ li crit. El reflex del mirall, no contesta. Estic nerviosa, respiro suau intentant tranquil·litzar­-me, aquest cop no vull que els nervis s’apoderin de mi. Agafo el desmaquillant i a poc a poc desapareix el desastre. Ho torno a intentar i aquest cop aconsegueixo un resultat més o menys digne. “Maquillada i amb aquell vestit vermell que vam comprar a Londres. P. D. No oblidis les sabates de taló”. Això vas escriure en el revers de la invitació, la mateixa que ara em crema entre els dits.

Un caramull de fanalets enmarquen el camí fins a la platja, la nostra platja. No has oblidat cap detall: garlandes de colors, menjar, bona música i quantitats desmesurades d’alcohol. “Si l’alcohol s’acaba abans que s’acabi la festa, és perquè no ha sigut una gran festa”, era una de les teves frases; i aquesta, sense cap dubte serà una gran festa, la millor que has preparat.

Duc les sabates a la mà i el vent ha amollat una mica els meus cabells. Vaig passejant distreta entre la gent, saludo despistada amb més formalisme que comoditat. Mai no m’han agradat les aglomeracions, prou bé ho saps. “Els dos sabem que vendràs a la festa. No m’ho possis més difícil”. Així acabava la invitació, somric mentre me mossec la punta de la llengua entre els llavis, em fa tanta rabia la teva seguretat, la teva prepotència… i a l’hora m’agrada tant, que he arribat a la conclusió que em coneixes millor que jo mateixa.

Algú m’ofereix una “Desperados”, agraeixo la frescor del primer glop de cervesa, fa calor, és un vespre humit. Davant meu, com una pel·lícula de cine mut, ens anam dibuixant tu i jo. Tu i jo i aquell vespre. Tu i jo i aquesta platja. Tu i jo i un somni. Una llàgrima furtiva s’escapa dels ulls i em retorna a la realitat, és llavors quan m’adono que al bell mig de la festa hi ha la teva cadira, aquella en la que un vespre em vas dibuixar mentre jo llegia “Lolita” de Nabokov en veu alta. M’hi acosto a poc a poc, en silenci vaig acaronant la fusta aspra, la pintura s’escrotona sota els meus dits. Brindo amb el botellí que hi ha mig oblidat a la sorra abans de seure’m. Per uns instants em concentro en la inmensitat del mar i m’oblido de la gent, de la música i de que tu no tornaràs, oblido que aquesta festa és el teu comiat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s